El fundador de l’Observatori de la Diversitat Lingüística i Cultural a Internet reflexiona sobre el paper dels dominis lingüístics en un món digital marcat per la IA i el multilingüisme
Accent obert ha conversat amb Daniel Pimienta -el major expert actual en polítiques lingüístiques en l’àmbit digital– en motiu del seu recent estudi per identificar llengües i cultures candidates a disposar d’un domini propi. Amb una trajectòria marcada per projectes de cooperació internacional i la creació de xarxes digitals en entorns tan diversos com complexes, Pimienta ens ofereix, des del pragmatisme, una mirada privilegiada sobre el present i el futur de les llengües a Internet.
L’objectiu de l’estudi -encarregat pel domini .cat – era identificar candidats potencials a obtenir un nou domini basat en criteris lingüístics o culturals, amb la nova ronda de 2026 a l’horitzó. Un informe de viabilitat inspirat en el cas català, pioner des de 2005 i que ha obert la porta per a una vintena de casos més, sobretot als països europeus. Per a dur-lo a terme, Pimienta ha examinat unes 200 llengües i famílies lingüístiques d’arreu del món i ha identificat cinc candidats ferms a obtenir el seu propi domini els propers anys, alguns de molt sorprenents.
Què ha motivat aquest projecte?
La idea neix des del .cat i la seva vocació per motivar altres organitzacions responsables del desenvolupament de les seves llengües respectives. És un moment històric al món digital; la preocupació per respondre als reptes de la diversitat lingüística ha arribat a la seva maduresa amb el Pacte Digital Global de Nacions Unides, l’interès creixent de la Unió Europea i també de la societat civil, especialment a l’Àfrica… Un domini lingüístic pot ser una manera d’enfortir, accelerar i sacsejar els actors de la creació de continguts en llengua pròpia, un tema especialment rellevant per l’auge d’una Intel·ligència Artificial cada vegada més cobejosa.
Quins són els cinc casos amb més possibilitats d’obtenir el seu domini propi, segons els criteris de l’estudi?
Les cinc llengües amb més potencial són l’esperanto, el crioll francès, el furlà, el romaní i el tamazic. L’esperanto és la llengua artificial amb major número de parlants al món, entre cent-mil i dos milions, depenent de la font. No està arrelada a cap país, la virtualitat és part de la seva naturalesa, i està molt organitzada a nivell institucional. Un domini per una llengua amb aquestes característiques seria el més natural i permetria una centralització pràctica i eficient dels seus continguts.
Les llengües criolles de base francesa són una família de llengües amb més de 17 milions de parlants dispersos en 25 països, dues terceres parts dels quals es troben a Haití. Un domini seria una oportunitat històrica per un país que lluita contra moltes dificultats ja que li permetria presentar-se positivament davant la comunitat internacional i establir llaços amb altres països que comparteixen variants de la mateixa llengua.
El tamazic és una família de llengües amazics amb 28 variants, 6 de les quals al Marroc, on existeix un procés d’unificació i gaudeix de l’estatus de llengua nacional. El mateix monarca ha creat un organisme encarregat de la llengua i cultura amazics. Malgrat la diversitat d’una llengua que es parla en diferents variants en diversos països de l’Àfrica, un domini seria totalment coherent i viable.
El furlà és una llengua amenaçada a Itàlia, però els esforços per salvar-la es podrien veure beneficiats per l’obtenció d’un gTLD. I per últim, el romaní, la llengua pròpia del poble gitano, una llengua ben connectada però dispersa en 36 països, principalment europeus.
T’ha sorprès el cas d’alguna llengua, que a priori consideressis millor candidata del que ha acabat sent?
A l’altre extrem hi tenim llengües com el guaraní, que semblava una candidata de primer nivell. Però la realitat és que el 95% dels parlants són al Paraguai, on és llengua oficial -la resta són a l’Argentina, Bolívia i el Brasil-, i per tant són les autoritats del país les que han de prendre la decisió sobre un possible domini, segons els seus propis criteris, que poden no tenir res a veure amb els que identifica l’estudi.
“Un domini lingüístic pot ser una manera d’enfortir i accelerar la creació de continguts en llengua pròpia”
Hi ha dominis impulsats per governs i d’altres per la societat civil. El .cat -gestionat per una organització no governamental sense ànim de lucre- és una anomalia o un exemple a imitar?
Després d’aquest estudi tan exhaustiu ens n’hem adonat que les llengües no encaixen fàcilment en motlles. De fet, cada llengua reivindica naturalment la seva independència, el seu dret a no ser encaixada! Però per a que un domini sigui un projecte factible hem identificat una sèrie d’elements indispensables: que existeixi un que ens representi la llengua, que es vulgui responsabilitzar del projecte i que disposi de la capacitat per fer-ho -o per delegar la tasca-, tant organitzativa com financera. Però sent condicions necessàries, xoquen contra el pragmatisme i altres criteris més subjectius. Conec de prop el cas haitià des de 1993, i malgrat els criteris objectius que apunten a que un domini seria exitós, no se m’acut qui podria dur-lo a terme. La història dels dominis a Internet no ha fluït com un riu plàcid, i segur que també el .cat ha tingut les seves turbulències! Ara els temps s’han calmat, i una recomanació ferma de l’estudi és que és clau que els projectes de dominis culturals i lingüístics es facin en cooperació amb els gestors dels dominis dels estats afectats.
Quins són els requisits mínims per a que una llengua pugui aspirar a un domini propi?
Bàsicament, tres. En primer lloc, ha d’existir en el món digital. Immediatament després, ha de disposar d’una massa crítica de parlants. Al cap i a la fi, la gestió d’un domini és una empresa que ha de tenir els comptes endreçats. Si la demanda potencial està per sota del llindar de rendibilitat millor ni plantejar-s’ho, a no ser que un govern n’assumeixi la tasca i el cost. I per últim, ha de comptar amb una massa crítica de continguts. Per exemple, l’ídix -la llengua parlada històricament pels jueus asquenazites- està en la segona categoria de candidates a un domini perquè malgrat que té menys de mig milió de parlants -dels 11 milions que tenia el 1939- conserva una mina de continguts ja digitalitzats i institucions fortes i representatives de la comunitat de parlants.
I els principals obstacles que han de superar?
El primer de tots és no saber que existeix aquesta possibilitat. Tant de bo aquest estudi arribi als possibles candidats i ho vegin com una oportunitat! Una altra dificultat, sobretot per aquelles llengües que pertanyen a famílies lingüístiques grans on cada variant compta amb pocs parlants, és la negativa de les organitzacions representatives a unir-se sota un mateix paraigües. Les llengües al món digital pateixen una paradoxa terrible: el 95% dels habitants del planeta probablement poden utilitzar la seva llengua o una segona llengua per interactuar a Internet. Hi ha 350 llengües amb més d’un milió de parlants que, conjuntament, arriben al 95% dels humans. Mentre que el 95% de les llengües existents -més de 7000 de les 7600 existents-, no existeixen digitalment. Si aquestes llengües no s’uneixen per representar una massa crítica de parlants, la tasca de fer-los un espai al món digital quedarà fora de l’abast fins i tot de la millor de les voluntats.
I el finançament?
Per aquelles llengües que sí que reuneixen els criteris -diguem-ne- tècnics, finançar-se pot esdevenir un obstacle considerable. Tot i que, com apuntem a l’estudi, l’ICANN s’ha obert a diferents modalitats que permetin respondre a aquest repte.
“Creure que n’hi ha prou amb un domini per a que la llengua s’enforteixi seria d’una gran ingenuïtat”
Disposar d’un domini propi protegeix la llengua a l’àmbit digital?
Creure que n’hi ha prou amb un domini per a que els continguts apareguin de manera espontània i la llengua s’enforteixi seria d’una gran ingenuïtat! Un gTLD és una eina més dins del conjunt d’eines necessàries per fomentar l’ús de la llengua. És indispensable entendre’l com un mecanisme addicional -i no necessàriament l’essencial- en les polítiques lingüístiques en l’àmbit digital. L’alfabetització digital sistemàtica, sobretot orientada als infants i joves, és avui una necessitat per lluitar contra la desinformació i, alhora, el canal perfecte per sensibilitzar sobre la creació de continguts en llengua pròpia.
Calen polítiques actives, doncs.
La Intel·ligència Artificial necessita cada vegada més continguts de qualitat per poder reflectir com cal la cultura associada a aquests continguts. La presència de la llengua a l’univers digital és un tema molt seriós, que afecta múltiples àmbits: el lingüístic, per descomptat, però també el cultural, l’econòmic, el geopolític… Calen polítiques completes, complexes, articulades, integrals. I en aquest aspecte, la de la llengua catalana és una història d’èxit de política pública a nivell mundial. No és casualitat que hagi estat pionera, amb el .cat, en aquesta categoria de polítiques lingüístiques digitals. Personalment, considero els gTLD lingüístics com un catalitzador que permet articular un conjunt de polítiques efectives. Però una vegada creat, pot ser també l’espai per -conjuntament amb altres actors- formular i motivar les polítiques necessàries per estimular la creació de continguts de qualitat.
Quin és l’estat general de les llengües en l’àmbit digital? Ens dirigim cap a la diversitat o la uniformització?
Aquest estudi és consistent amb les troballes de molts d’altres que hem dut a terme a l’Observatori de la Diversitat Lingüística i Cultural a Internet. La llengua franca a Internet ja fa temps que no és l’anglès, sinó que hi regna el multilingüisme, amb el suport dels instruments lingüístics -cada dia més poderosos- de la Intel·ligència Artificial. Internet és l’espai més multilingüe del planeta -no té fronteres geogràfiques, les seves fronteres són les llengües- i això anirà a més durant la propera dècada. Històricament, eren fronteres difícils de creuar, fins i tot hermètiques, però ara creuar-les és cada dia més fàcil. Tenim eines que permeten traduir documents sense perdre’n el format, incrustar subtítols traduïts a un vídeo, mantenir un web en 250 llengües diferents sense massa esforç… I això és només el principi.
Un canvi de paradigma.
És un canvi de paradigma profund. Gràcies a la Intel·ligència Artificial, sí, però també perquè un cop resolta del tot la connectivitat als països industrialitzats, el tema lingüístic està escalant en les prioritats. Aquesta propera dècada passarem d’eines que faciliten la intercomprensió lingüística a traduccions automàtiques en temps real de qualitat propera a la professional. La perspectiva de participar en una conferència on tothom parla i escolta en la seva llengua materna ja està a la vista.
Però no totes les llengües hi arriben en peu d’igualtat.
Aquests processos beneficien més a les llengües més parlades, malauradament, i queda molta feina per fer per estendre’n els avantatges progressivament a la resta de llengües. Les mateixes eines que avui ens impressionen traduint continguts d’una llengua majoritària a una altra poden veure’s grotesques quan ho intenten amb llengües minoritzades. Avui en dia, els continguts no són visibles si les paraules clau que els ubiquen apareixen en posicions remotes d’una cerca. Demà, si les eines d’Intel·ligència Artificial no coneixen els teus continguts, no tindran vida més enllà dels seus creadors. Cal educar la Intel·ligència Artificial amb contingut en llengua pròpia. Nou paradigma, reptes nous.
“A Internet hi regna el multilingüisme. La llengua franca ja fa temps que no és l’anglès”
El català sembla que s’hi va avançar amb el .cat, ara fa vint anys.
El .cat va ser una iniciativa molt original, pionera. El .cat és únic perquè els seus avenços li van concedir un avantatge estratègic respecte les més de 20 llengües actualment associades a un gTLD, que van haver d’esperar fins a 2013 per optar a un domini similar. I vuit anys, a Internet, és molt de temps, cosa que va permetre al .cat guanyar experiència.
N’hi ha algun altre que s’hi apropi, en maduresa o impacte?
Des de 2013, altres cultures, sobretot a Europa, han seguit els seus passos, però cada llengua té el seu context i no es poden fer comparacions simplistes. Si fem servir com a mètrica la ràtio dominis creats per nombre de parlants, el .bzh dels bretons, el .wales i el .cymru (les manifestacions geogràfica i lingüística de Gal·les) i el .corsica de Còrsega ocuparien les primeres posicions. En altres aspectes, com el nivell de multilingüisme dels llocs web, el .cat és al capdavant, però el .eus no hi està lluny. I altres dominis destaquen a nivell lingüístic, malgrat no tenir tanta presència, com el .cymru o el .lu -que és, alhora, el domini nacional de Luxemburg- o el .gal associat al gallec.
I per acabar, com es pot aprofitar encara millor un actiu com el domini .cat?
Hi ha una evidència que massa sovint oblidem: sense indicadors fiables que ens permetin una bona diagnosi no es poden esperar polítiques eficients i mesurar-ne el seu impacte en la realitat. Per això cal donar la paraula als seus usuaris, escoltar-los atentament. Les seves respostes permetran determinar les pautes estratègiques pels propers anys i fer-ne partícips tots els actors. La química ens ha ensenyat que la màgia d’un catalitzador està en les dosis precises dels diferents elements que permeten accelerar una reacció. Si el .cat ha de ser el catalitzador de la creació de continguts en català, ha de trobar quins són els paràmetres òptims per provocar aquesta reacció.
